A la Teresa Forcades

(Lletres, reflexes de les “Converses singulars amb Lídia Pujol i Teresa Forcades”)

Aquesta creença que emanes
sembla una innocència convincent,
com una flor deixada anar en el seu “ser”
no compta d’on neix quan les paraules
no irrompen la còpula,
quan les llavors prenyades de déus,
folren els peus que alliçonen
els rònecs camps d’un novembre com aquest.
Ets l’èxtasi que devora la pàgina,
malgrat crec que no se t’esmuny
que les empremtes emboirades dels fulls
són deserts que no condueixen la crida.
Atanso la mà al que sé anomenar,
al nen, al carrer, als laments en la nit,
a les petges d’aquestes
lletres percutides i solitàries
en aquest dàctil vaixell.
Aquí no hi ha déus…
Escanya els núvols i els vols de l’amor
amb els ulls,
allà l’entusiasme no és rellevant,
allà no hi ha mots,
tu ets el màgic esvoranc,
jo sóc el buit.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s