La càrrega

Vaig arrossegant els dies,
les hores llisquen per les cadires,
pel cos decantat pendulant per les finestres.
Els peus com pedres d’acer
que oculten un somriure lleu de Leonardo,
i el tronc encalçant les hores mortes i prescrites
després de lletres ofegades pel fum,
dels nens escolant-se del ventre,
del ball de passes
de la quotidianitat en excés curulla
i emprenyada pels venciments a raig,
els peus, emprenen la delicadesa.
Diposito en un farcell,
com en un niu d’orenetes
la matèria que em sosté
i l’esperança que em domina,
i te’n faig una ofrena
damunt l’altar fatigat
de les diccions i els faristols
de les endreces avui volgudes.
La teva abraçada em restitueix les clivelles.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s