Sempre estiu

Hi havia silencis surant les roques
i aquell mar sense estacions,
quan era jove
i m’acomiadava de la nit menys negra
per tornar-hi, després
d’onze mesos tributats al temps.

El pubis,
un teixit destil•lat de l’amor,
d’aquell, del de debó,
aquell que en acabar la vida
fos la paraula, el concepte,
el traç que voldríem atrapar
amb el gest d’una mà.

I en aquest claustre d’hivern proper,
estranyament,
un fruit madur,
en terra estèril sense adob,
delira la bestreta
d’aquell infinit segon,
tan poc frágil,
tan balder,
només intens.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s