Amor clausurat

El meu poc seny,
és una casa blanca
enrajolada amb finestrals de llibertat.
M’empasso d’un glop
la mirada dita del món,
el blat cremat, el card pigall del camp,
i l’arrós humit dins la pell penetrada
pel tendre esclat de dos.
Em cargolo devastada
com un nadó primat,
a tocar els pits parells,
a dos instants del darrer gemec
i ploro,
i et pentino els cabells,
estèril,
demanant al desig concret,
per què delejant l’Amor
en tapio les portes, totes?
Poc després,
amb el cos clausurat,
fujo dels llençols,
fumo,
m’arrauleixo
i escric aquest silenci.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s