Arrecerar les vísceres
del coratge de ser-hi,
embotint les consultes diürnes
dins el cervell.
Retenir l’aigua tèbia,
en els estralls de la matèria
deificant les hores.
Reixir en la pell d’amant,
reblerta,
esbotzant closques de resmissió,
i rectitud paterna,
colossal ferida
envaint-te amb els dits.
Paraules teves,
luxades,
desateses de còpula.
Haver-te,
descabdellar la prosòdia.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s