La mà callada

Quan allò trist,
càrrega vers concepte,
és una bocada de marbre
que escanya
i penetra.

Pot
la mà,
besar callada
els meus llavis,
la mà,
meva?

I si m’esdevinc mentre retorno,
expirant lesions i estaments,
i ara pertoca…
arreplegaré cos i dicció
dins el catre,
i us seré destra
en núvols que el cel
plomeja sense blaneses.

Entra’m,
tinta’m amb marines,
jo, sense Penèlope,
ja no em desitjaré,
adoctrinada en la feblesa.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s