Horabaixa

D’ençà uns mesos
començà la propdèutica;
d’ençà els darrers ullals
de les carícies amb carnet d’identitat.
La saó del meu oci
ja va ser.
Allà a l’horabaixa,
revisc com l’aigua m’abillava,
nua,
i un infern càlid des dels àbims
m’esbatanava.
Una llambregada teva,
i el cel era el sostre
de la llar.
A hores d’ara,
sóc de tant en tant un frec,
t’uso la textura de la pell marina,
un genet sobre les natges,
sense esment d’un llavi dolç.
El meu gaudi
un teixit de lletres simples
i un llapis que assenyali
per on para l’escomesa
de l’amor que abrusa el temps.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s