L’escarabat

M’envaeix la delicadesa que s’em menja,
sóc al castell dels infants
i em resta d’oxígen, la vida.
Dormo tendra i tendra em llevo,
però em cal collir un eixam d’abelles
i un escarabat gegant que ha aterrat
sobre el meu marbre.
Dormo tendra i tendra em llevo,
malgrat els nens em xumen
l’adob dels ulls, ulls aquests que tothora
bellament desitgen.
No tens cos, només presència,
com la fe d’aquesta dona
que et contempla bella,
occida i sense pits l’aurora.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s