Rés (IX)

Se t’apoqueixen les carenes
de l’ossada, pare,
i transgredeixes la directiva de la vida
emmotllant-te de bell nou com un infant.
T’acomodo els ossos embolicats
amb una escorça fràgil d’identitat,
perquè tems la mimesi amb el llenç
i malversar els postrems precs del nostre amor.
Et va finint la vetlla del meu cos,
tu ara ets fill i pare,
i aquesta sintètica sutura
ens assenyala la balma del vorer, nostre desert.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s