Rés (XII)

Quan la teva grisa pell m’embellirà la pena, pare,
atès que jo seré en el seguici dels vius,
discerniré la voluntat precisa,
com coltell en la matriu,
i també les clarianes dels jorns que s’esperen.

Vosaltres perllongareu la fe que us amida
la confortable dispensa d’essència,
mentre envelleixo com el xiprer en la vila deserta.

Seré, pare, qui durà l’encís de la tristesa
i l’assossec, i qui amb els dolors apresos
capgirarà la seva hsitòria l’endemà.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s