Com el doll en la roca,
consenteixo en ser afaiçonada per la sofrença.
S’esborra la guixada de l’ombra celeste de la ciutat
entapissant la boira del silenci mitger
entre prenyades de tu les formes
i jo escopint gemecs i ventres.
Aquest cos que se’ns acaba
em cal lliurar-te’l
i doblar la vida.
No em deturaré damunt les pedres,
navegar,
només,
i l’oreig,
en síl·labes ben nues.
Advertisements
