La rosa

Com ets morta,
et raonaré l’absència.
Em llevaré ben d’hora,
quan el prec devora l’apatia
i les flors callen per a la mainada.

Que no em desclogui els llavis el desig,
que s’afanyi a gronxar-se en l’oreig del boscam,
que emplaci la fe a poblar la constel·lació
callada, i a no marcir-se
en aquesta cursa d’esquifides presències.

Que les roses assaonin amb la sentor
dels besos fòssils
la teva boca orbe,
on tot seguit indagaré el misteri de la vida,
i t’abraçaré meva, incerta quimera,
jo que estèril el perseguia.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s