De la nit prosaica

Gairebé no sóc ningú,
i aquest bri fresc de nit alada
transgredin el finestral buit,
atent a la pensa erma,
el festejo
si somni, desert.

Desfermar-me les arrecades,
com aquesta curiositat d’entrega,
planera quan m’abandono en el llit.

Dormiré, perquè no escuren amagatalls
les albades,
i aquesta ànima rep sepultura
quan verema el día
l’isolament
del teu ventre primer,
de tu,
quan mare,
la solitud en el cor de la molècula.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s