El temps és avorrit.
Avorrit quan resta lluny
dels roncs de glòria que llagrimeja
el gat estès damunt les cames,
mentre retallo línies de lectures
preses de la vida quan abandona el jorn.
I entre el felí i la fosca llum
del terme de les efemèrides d’avui,
desfer-me per reconèixer un rostre
que em doblegui
el cos
i em trenqui
l’ànima
en encenalls d’àtoms de color rosa
com els vestits de nena pulcra
que vaig desar quan el cordó encara era ben fresc.
Un nivell que equilibra línies amb sutures:
la vertical carícia de l’aixada,
i l’horitzontal pèrdua de la pell parada.
Gemma Peres 