Desbordaments

Desbordades les lloses pel sol,
abrasades,
resen per les ombres del seu sostre.
Mentrestant, el temps és una balma
on el buit sobrepassa les vores,
doncs caldria que fos una norma
saber
que el temps no és temps,
no és res.

Ancorats aquí,
la vida pensa mort,
i ens el fem.
Aquell que res no és del vers de més amunt
blaneja tant
com l’ànima que se’m fondeja
per les agres misèries
quan em satisfaig
i l’escena és ben erma.

Així, la fullaraca del vell bosc
plora sempre alguna gebra.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s