Cel·les en la cambra

El sol dibuixa cel·les en el rostre de la cambra,
allà on l’amor fa penitència,
agenollat, en la geometria fosca.
No entenc gaire d’humitats,
per això duc al cos
escates com a escuts
que van expel·lint
les traces grises de les clivelles nues
i també velles,
l’aprest en la madura ànsia de l’empremta.
Em penso palpant-te tendrement
el tacte de la posta
del teu crit,
i m’hi acomiado.
Sembla que la llum del vespre
em clou l’espera.
Hi renego.
Sóc oberta,
flamejo.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s