Tsvietáieva

Aquell matí la primavera emprenyava l’estiu.
Tsvetàieva va dir-nos la veritat ben crua;
la nostra, a l’altra riba, abrigada,
aquest cor que badalla en una cassola a foc viu.

I desfent la melsa en la lectura,
la poeta madura encara escombra
una cobertura de llàgrimes a casa dels fills,
com qui agrana la seva roba íntima
quan hi posa un pedaç en l’ànima,
desplegada sense vida seva
i en flames, en el joc adult.

No hi ha teoria lírica,
No hi ha mentides belles en el cel,
tan sols treure la pols,
i mai sense abast en les mans, els àpats
per a la canalla.
Hi ha poetes que sí que en saben,
i el carrer els vol,
i liquidats els llibres seran,
alguns, fatuïtat impresa.

Ella se’ls fa tan estranya.
És dels coberts i de les teulades,
d’allà dalt on les estacions apilonen la femta.
D’allà, la soledat essencial
sempre en el poema,
i en els dits un munt d’hores
descalçant bolquers i picant dempeus pedra.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s