És urgent saber-ne, del brot
del primer silenci dit, el motiu.
La mort, tan sols.
D’un ull a l’altre,
en el rostre,
no hi ha prou distància
per desitjar una mirada no rasa.
La trobarem més enllà del gel
de la rosa més bella,
o del ventre d’una mare,
que com el meu ja és fosc.
Però, mai seran negats els tous vermells
dels teus dits absents,
mentre duri la posta
d’allò que es coreja en el sentir
dels coixins de plomes
i en les llàgrimes dels darrers adéus.
No és urgent, saber-ne del no nat
parlar, la raó.
És la vida, tot just.
Gemma Peres 