Les píndoles de la mort (fràgilment núm. 1)

Fràgils i col·lectives
les dissonàncies.
Te les reduïen amb les píndoles de la mort.

Em seguies com un gos
faldiller escala helicoidal amunt i avall,
mentre jo proveïa la taula i els comensals.
Un dels meus sopars d’aniversari.

Què n’era de tu,
astut i tot poderós, mentre canejaves
durant els primers dies d’aquell juliol
no molt llunyà?

Una exiliada ombra arraulida i mansa
anava on jo anava per no haver d’alinear-se sola
davant de tots aquells que sopàvem i tu bé coneixies.

Putiners guaridors els del segle XXI.
VERGONYA. ENCARA.
Presons d’amnèsia i químiques
de presències zombis.
Hi repeties curs si fa o no fa 
cada tres anys; i tot seguit,
apaivagat, rondaves com una manyaga fera. 

Vas ser-ne un conillet més.
I el conillet va saltar del barret de copa alta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s