Anomenar-nos

Ens posem un nom,
línies parale·les, perquè ens pressentim
en el camí de les vies que ens duen,
i caminem amb un pas bessó en els peus.

Si m’anomeno buit
que de la voracitat en fa una pèrdua,
què n’obtinc del bon seny de cada dia,
sinó la calma que em fa ser reiteradament
l’intèrpret de les mateixes hores?

Ho sap setembre que no cessa
ni quan porto la vinya a la verema;
i, posseeixo aquella fe
tan poc corrent que no fa esment
ni de derrotes ni de primaveres.

Sóc aquesta pansa de la soca
que dins la boca se t’espesseeix,
molt fonda i, pretenciosament lliure
i permissiva, davant les nafres
de cadascuna de les nostres incerteses.

El pes exacte

La llum rere les cingleres del passadís
d’unes altres estades perdudes
no em vol enlluernar si no hi passa el corrent
pels tubs de les entranyes esteses
damunt d’un prat obert i quiet.

Un pes exacte en l’equilibri.

Per enlluernar-me totes les creïbles mirades,
que es mostri, malgrat el retard,
la nívia no espera que m’haurà
de fer estremir la sang sencera.

D’això en dic creença, i en els meus precs,
despertar de l’albada, assaborir-te i prendre’t.

“Terbolament t’estimo”, deia la Marçal…

Terbolament t’estimo. Tot el pòsit
s’ha remogut. La copa com un mar
tempesteja m’aboca a contrasang,
restes de vells naufragis, fustes,urc
de suïcidis oblidats, quitrà
enquistat dins l’onada, algues, mort.
No sé trencar-la. Ni, assedegada,
buidar-ne tot l’embat en un sol glop
sense esquitxar-te ni ferir-te, sense
arrossegar-te a l’escullera amb mi.

Maria Mercè Marçal, Desglaç.

 

Hi ha coves i forats,
i en díem buits.

Una dona hi pregona
ossos i cossos d’altres,
eixamplant la carn per evitar
deixar passar la fina pols.

Durant molts anys,
vaig ser la carn que els embotia,
i el budell atent que les rebia.

-No tinc més carn ni pell-, vaig dir-li.
I mentre ho deia,
se’m desfeia l’ànima
quan ja se m’havia fet os.

Amb les despulles d’aquell alè
esbocinat la besaria.
I amb la parla bella de la sang assedegada,
li esgotaria el dol si ja no fos que sóc com pols.

Potser, sense mans

Ignoro amb quina mà
hauré de portar la destral.
Per a la guerra no,
per a l’amor.

La duré del revés,
damunt la nit,
amb l’aparença invisible
de qui apregona en la nau,
i per la fam
s’afebleix, desert,
dessecat sense flors.

No sé amb quina mà
m’endinsaré en el rosat
passadís.
Sense mans,
amb la màgia,
només, la sang.

Devallar

Creia, envaïda pel temps de vigor,
que la verga del viure
no renunciaria al seu límit natural,
avassallada per la mecànica del cor.

La seva, però, coratjosa petja,
es desfà mentre esbossa una ombra.
Les arrels, al capdavall, es confonen amb la terra.

Satisfeta, resol,
saluda i migra cap al cel,
o cap als dies que va eximir de bategada,
que reposen perquè tu, anònim, els besis.

Aquelles menges

No tornaré a dinar a casa teva,
malgrat que el meu cos
s’assegui a taula, i les mans
enforquillin les paraules.

Aquella copa no la besaré,
ni emplenaré de dolça sang
el recipient del beure.

Hi ha germinat un mur,
perquè no m’escuris les butxaques;
però, potser, ningú no ho sap,
se’n despendrà una esberla,
que devastarà, aquesta, la promesa.

On és la casa?
Mai no érem a casa teva.

Sobre l’encert

Va ploure fort,
de tan intensa prova del cel,
la del seu sentit de ser-hi,
sota el terrat, el sostre suava
d’una humitat groga, i més
groga en alguns cims invertits.
Li vaig fer una catifa aïllant,
amb cura m’hi vaig dedicar.

Sota el paraigua, vaig estimar,
amb compte, i amb les mans
tacades pel temps,
vaig assolellar la fredor de la pell
d’aquell ésser estrany.

No va ser un encert.
Em caldrà mudar de casa
i canviar-li la pell.

Silenci

 

El dolor em dol,
però, encara sóc folla en aquest corrent
de pell de serp,
hi tinc els peus i mig cos que se m’ofega,
i hi bracejo amb les farses de la ment.

Perdut el sol besant altres muntanyes,
m’escalfa el dol, més que la sang
en l’escorcoll dels sentiments.

Avui, espesseïda, m’enlluerna la llum ja fosca,
reposa on l’ànima no em reconeix,
allà on el gat mancat d’enginy encalça mosques,
i on l’infant arrisca sense penediment.

Cerco, ingrata, la veu perfecta i closa,
ni un bri de festa sense lament.

L’espera

Quin és l’òrgan que fa anar els silencis,
silencis que no ho són prou,
només preludis de les cendres?

Cavalca damunt l’herba encara,
havent habitat ja les cases
que van ser ermes,
i allà comença a veure
per què hi és,
i espera ara la terra negra.

Excés

És espai i és temps,
idèntics
quan s’apilonen àtoms de vida
en un jorn;
i mor el lloc i mor el temps.

El silenci pren un nom,
i la nit no llepa el glaç de les finestres.