Category Archives: poesia

Excés

És espai i és temps,
idèntics
quan s’apilonen àtoms de vida
en un jorn;
i mor el lloc i mor el temps.

El silenci pren un nom,
i la nit no llepa el glaç de les finestres.

I no vaig besar la teva urna

I no vaig besar la teva urna
abans de seguir l’avet per les arrels,
doncs no posseeixo temps
per acomodar-me ni la pell ni els cabells
en créixer el sol.
Res no és benigne si és viu.
He guerrejat amb les burilles
i les cendres roges de la vinya.
Faig equilibris d’argent,
i res m’embelleix l’ànima
cercant el del Liceu;
només disposo el trànsit
per a la cloenda del cabdal del cor.

Ortopèdies

Cada fosca em demana un palmell,
com un mamellam d’argent,
vestit amb la rudesa del treball, clapat
pels guanys i els desvaris de la cura
de sis d’albada fins a la matinada.

I en el palmell s’arrelaran les flors
del ventre eixides,
que em duran el nom
per descarnar-lo en la memòria eixuta.

Sense el palmell, em pentinaria el rostre cada nit.

Desig impossible de conclusió

Amb la claror estrenada
quan la lluna sega el dol
i clapeja el dia damunt del cos,
ha pres la seva mà
i se l’ha fet seva,
com durant la nit l’amor.

Preses, embolcallades,
palmell amb palmell,
sobre el seu ventre l’ha acompanyada,
ella, mare entesa de tres,
i li ha fet reposar.

Un somni de segons avars,
un infant de dones,
amb la sàvia parença d’hivern
de qui suporta que mai grillarà.

Són lluents les agulles
quan teixeixen la negació.
La tendresa, així, serà un vers inversemblant,
com el cau barrat
d’on ja no degota el quall.

El perquè de la mort

No sé el perquè de la mort,
i tot i que no la sé la penso,
la dic,
la posseeixo
en els dits del pare en el darrer avui,
entrecreuats,
plàcids, i obligats lligams de grogor extrema,
i recordats quan a casa
els teus néts
despleguen la densitat del dissabte
amb les ànsies de l’edat.
No sé el perquè de la teva mort,
i tot i que el sé,
no li prenc el nom a les paraules,
i no el posseeixo,
com mai tampoc el desig
dit dins l’aparença satisfeta.

Passat llunyà

Esbargia les veus
que s’abocaven pels fanals,
com papallones cegues
per la llum dels primers anys.
Dona fluida que caminava distreta
i errada.
Tibar del fil
si el fil no la nuava
li feia nosa,
i duia les clivelles del traspàs,
els dits dels morts
bategant música en poemes freds.
Desitjava mirar orba
de l’aprenentatge dels noms
-desig-,
i cobejava la matèria
de la primera del verb.

Vertigen

 

No en tenia idea, del tel d’empremtes rases,
per on la llum es va pondre a penes,
i les dagues dels escarnis penetraren.

Del vel va créixer un mur.
I del mur, una nit assenyalada,
es va desfer un maó.

La calidesa és un abisme
per a un mur.

Mai no ho confessa

No se’n desprèn.
El sentir més reclòs,
de sobte, brolla en els ulls
com una detonació d’ànimes.

Li van prendre la tendresa en la infància,
quan era de floració espontània,
i ell la va desagnar
amb les mans on ningú les veia.
En el camí,
en cap moment breu, dins la salivada
de les pells, la busca.

Fer-se pells

Néixer amb una pell.
La tarda,i la bellesa de les teves
ungles roges
en la pell dels peus
remuntant les meves cames,
me n’ha descobert setze.

Sobreposar epidermis
fins fer-ne un arbre,
i no mudar.

Per oferir l’amor,
vull espellar-me’n quinze.

Dimecres d’amor

Tornar a aquell punt d’inici de l’univers.
Obrir-se de cames
amb nusos per desnuar-lo
endins,
com si l’espai de les flors blanques
almoinessin, a les mans, les mitges
per la gravetat arraconades
i les gleves de la nuesa,
mentre el coixí s’obria entre les boques vives.

Alenar com si en la glaça pedra de la mort
hi haguessin d’abocar una dona encesa.