Category Archives: poesia

“Terbolament t’estimo”, deia la Marçal…

Terbolament t’estimo. Tot el pòsit
s’ha remogut. La copa com un mar
tempesteja m’aboca a contrasang,
restes de vells naufragis, fustes,urc
de suïcidis oblidats, quitrà
enquistat dins l’onada, algues, mort.
No sé trencar-la. Ni, assedegada,
buidar-ne tot l’embat en un sol glop
sense esquitxar-te ni ferir-te, sense
arrossegar-te a l’escullera amb mi.
Maria Mercè Marçal, Desglaç.

 

Hi ha coves i forats,
i en díem buits.

Una dona hi pregona
ossos i cossos d’altres,
eixamplant la carn per evitar
deixar passar la fina pols.

Durant molts anys,
vaig ser la carn que els embotia,
i el budell atent que les rebia.

-No tinc més carn ni pell-, vaig dir-li.
I mentre ho deia,
se’m desfeia l’ànima
quan ja se m’havia fet os.

Amb les despulles d’aquell alè
esbocinat la besaria.
I amb la parla bella de la sang assedegada,
li esgotaria el dol si ja no fos que sóc com pols.

Anuncis

Potser, sense mans

Ignoro amb quina mà
hauré de portar la destral.
Per a la guerra no,
per a l’amor.

La duré del revés,
damunt la nit,
amb l’aparença invisible
de qui apregona en la nau,
i per la fam
s’afebleix, desert,
dessecat sense flors.

No sé amb quina mà
m’endinsaré en el rosat
passadís.
Sense mans,
amb la màgia,
només, la sang.

Devallar

Creia, envaïda pel temps de vigor,
que la verga del viure
no renunciaria al seu límit natural,
avassallada per la mecànica del cor.

La seva, però, coratjosa petja,
es desfà mentre esbossa una ombra.
Les arrels, al capdavall, es confonen amb la terra.

Satisfeta, resol,
saluda i migra cap al cel,
o cap als dies que va eximir de bategada,
que reposen perquè tu, anònim, els besis.

Aquelles menges

No tornaré a dinar a casa teva,
malgrat que el meu cos
s’assegui a taula, i les mans
enforquillin les paraules.

Aquella copa no la besaré,
ni emplenaré de dolça sang
el recipient del beure.

Hi ha germinat un mur,
perquè no m’escuris les butxaques;
però, potser, ningú no ho sap,
se’n despendrà una esberla,
que devastarà, aquesta, la promesa.

On és la casa?
Mai no érem a casa teva.

Sobre l’encert

Va ploure fort,
de tan intensa prova del cel,
la del seu sentit de ser-hi,
sota el terrat, el sostre suava
d’una humitat groga, i més
groga en alguns cims invertits.
Li vaig fer una catifa aïllant,
amb cura m’hi vaig dedicar.

Sota el paraigua, vaig estimar,
amb compte, i amb les mans
tacades pel temps,
vaig assolellar la fredor de la pell
d’aquell ésser estrany.

No va ser un encert.
Em caldrà mudar de casa
i canviar-li la pell.

Silenci

 

El dolor em dol,
però, encara sóc folla en aquest corrent
de pell de serp,
hi tinc els peus i mig cos que se m’ofega,
i hi bracejo amb les farses de la ment.

Perdut el sol besant altres muntanyes,
m’escalfa el dol, més que la sang
en l’escorcoll dels sentiments.

Avui, espesseïda, m’enlluerna la llum ja fosca,
reposa on l’ànima no em reconeix,
allà on el gat mancat d’enginy encalça mosques,
i on l’infant arrisca sense penediment.

Cerco, ingrata, la veu perfecta i closa,
ni un bri de festa sense lament.

L’espera

Quin és l’òrgan que fa anar els silencis,
silencis que no ho són prou,
només preludis de les cendres?

Cavalca damunt l’herba encara,
havent habitat ja les cases
que van ser ermes,
i allà comença a veure
per què hi és,
i espera ara la terra negra.

Excés

És espai i és temps,
idèntics
quan s’apilonen àtoms de vida
en un jorn;
i mor el lloc i mor el temps.

El silenci pren un nom,
i la nit no llepa el glaç de les finestres.

I no vaig besar la teva urna

I no vaig besar la teva urna
abans de seguir l’avet per les arrels,
doncs no posseeixo temps
per acomodar-me ni la pell ni els cabells
en créixer el sol.
Res no és benigne si és viu.
He guerrejat amb les burilles
i les cendres roges de la vinya.
Faig equilibris d’argent,
i res m’embelleix l’ànima
cercant el del Liceu;
només disposo el trànsit
per a la cloenda del cabdal del cor.

Ortopèdies

Cada fosca em demana un palmell,
com un mamellam d’argent,
vestit amb la rudesa del treball, clapat
pels guanys i els desvaris de la cura
de sis d’albada fins a la matinada.

I en el palmell s’arrelaran les flors
del ventre eixides,
que em duran el nom
per descarnar-lo en la memòria eixuta.

Sense el palmell, em pentinaria el rostre cada nit.