Category Archives: Uncategorized

Serà

Serà en el temps dels boscos nus,
o quan els arbres rígids
amaguin les branques
cobrint de pau les sentències,
que em veuré amb les cames defallides,
ni obertes per afartar-me del desig
amb els dits pels passadissos,
ni alçades per poder acomodar-me al llit,
ja vella i quasi absent.

La cura

Mai no en diríeu imatge de poeta.
Reveu la vida a quarts de set,
recomença el tràfec dels plançons,
una tríada d’ocells;
tot seguit, el manteniment
per a la seva vida,
i el retorn afamat a la llar,
per covar ben sola
aquesta espècie mutilada
pel seu brot.
I fondre la pell que aguanta el temps
en la cort on cal endreça i crits,
perbocats per l’ésser fart
de lletres que deserten.

Imatge

En procés…

Homenatge a un poeta

Ja teniu ben present, vosaltres
il·lustres,
que hi ha una caverna per a les dones
orfes que reguen fills i escupen versos,
i un forn de febrer glaçat
per on Demèter no ha cosit
paraules flonges?
La lleugera vida balmada de la cura de llars
us allera paraules d’èxit
i motlles bells;
però, sovint, són beines estèrils.
Engoliu pètals perfectes
per llençar inflats
les llavors per les clavegueres.
A l’auditori, una mil·lenària ovació.
                                        Elles diuen, nafrades pel jorn.

Totes les hores

Totes les hores són d’anada,
com les cireres en la terra coberta,
rasa de la mort;
i a la vida per alenar
cada fruit li llevarà un alè
del nombre exacte que li deurà.

Si per les nits no em plogués la sang
de les venes
no alletaria el teu cos amb sorolls
de cremor.

Totes les hores són de tornada,
cap a la capsa eixuta d’on va néixer
el repòs i el dol.

Galeria

El procés i en procés

This gallery contains 3 photos.

La Vida

Vida

 

Cap cor suporta aquesta vida.
Aquesta pes s’ajeu a prop del llit
i va recitant les hores una a una,
en processó els fruit caiguts
com una grana a l’hivern,
roja i negra, i glaçada al capdavall.
Invoqueu-la quan s’amagui
rere el badall d’alè perdut
d’algun mort.
Ja tornarà.

Fluir

Passejava Orlando pels carrers
de la seva ciutat,
asserenant l’ànima dels estralls del sol
sobre la faç,
i hi duia a les mans cinc dits calcats,
i amb cada mà despullava un cos
i desbotonava pell,
com si fos equívoca carícia
d’una única llavor.

L’encast

 

Com si encara no hagués pres
la seva vida amb les mans,
s’estranyava de no notar-la
de debó,
com si aquesta fos un vol
i no l’arbre d’un escull
que creix sense l’escuma,
però s’alça,
i s’encaparra en esmentar la mort
en cada brot.
Com si mai no hagués estat
allà,
amb la joia de l’encast
dels precs passats en la pell d’aquella dona,
la va ponderar sencera dins la boca
amb un delit fugaç,
la vida seva.
Com si encara no l’hagués dut a les mans.
 

Habitar el moment

Engrapar els seus engonals,
i hissar les costelles i la caixa
per resoldre el que resta
amb mínimes exhalacions.
Engrapar el curt moment
de la urgència
en un espai breu.