Category Archives: Uncategorized

Abrupte

Com si de cop li haguessin arrencat
una flor de dins del pit;
com una flor d’olor de llum en la foscor.

Dol l’amor tan breu
i després aplega el plor per l’oceà.

Dol,
il·limitat.

Anuncis

Les traces de l’asfalt

Hi ha passat més d’una vegada.
Ha petjat fermament el sol
en cada viatge,
per les mares de l’asfalt
quan la ciutat tot just badallava.

Li queia la suor
resseguint la figura descavalcada
del sexe,
allunyat del cor que reblert de batecs
era magre en encerts.

Però, anava collint arrels
per algun dia saber queixalar la vida.

Quantes sabates desamparades

Quantes sabates desamparades
aparcades a la llera d’un riu!
Van viure i van morir.

Desitjar ofegar-se
amb les fractures niades
dins la sang.
Deslliurar-se’n,
l’empait de la vida.

Tira amb alguns ossos seccionats,
el de la carn eixuta i el del temor de l’abandó.

Malgrat tot es despulla i sap de les despulles
que acompanyen el corrent, immòbils,
allà sobre la vora de la sorra aspra,

Alhora el cor li creix,
doncs sembla, només sembla,
que l’amor se li ha ofert ben cristal·lí,
com si de sobte l’indult fos el de la seva mort.

Efemèrides

Cavalquen els dies.
T’hi has fixat?
Decreix l’estrenyiment
d’afixar el viure
en cada mot.

En una freda imatge,
en les escletxes cegues,
una envanida mudesa ens convoca.
Tot seguit, els fets s’acoplen
amb el camí, lleugers,
com l’arc que fa estremir les cordes
lliscant un reposat i ensinistrat lament.

En sabrem mai més, de dir l’amor?

Els primers de l’any

 

Devallar

Creia, envaïda pel temps de vigor,
que la verga del viure
no renunciaria al seu límit natural,
avassallada per la mecànica del cor.

La seva, però, coratjosa petja,
es desfà mentre esbossa una ombra.
Les arrels, al capdavall, es confonen amb la terra.

Satisfeta, resol,
saluda i migra cap al cel,
o cap als dies que va eximir de bategada,
que reposen perquè tu, anònim, els besis.

Tendresa

Tendresa

De la delicada matèria,
no me’n desdic de l’estrenyor,
ni del polsim de dits precisos
que besaria en aquells rostres
capturats per la blanor.

N’he fet decret aquest matí.
Rebutjaré equidistàncies no indulgents,
i ulls distrets fora d’escena, obscenament,
foragitats del gest ben càlid que proper
a l’ànima m’abeuri allò d’honest que és del cos.

Amb els ulls terrossos del crepuscle,
encara que no hi vegin clarianes,
tot just mentre  la sang esquitxi,
m’acaronaré atenta per oferir-li un llit.

Silenci

 

El dolor em dol,
però, encara sóc folla en aquest corrent
de pell de serp,
hi tinc els peus i mig cos que se m’ofega,
i hi bracejo amb les farses de la ment.

Perdut el sol besant altres muntanyes,
m’escalfa el dol, més que la sang
en l’escorcoll dels sentiments.

Avui, espesseïda, m’enlluerna la llum ja fosca,
reposa on l’ànima no em reconeix,
allà on el gat mancat d’enginy encalça mosques,
i on l’infant arrisca sense penediment.

Cerco, ingrata, la veu perfecta i closa,
ni un bri de festa sense lament.

I és que hi sóc, aquí

Jo era més com era el pare,
com la mare,
no.

Propera a les arrels
de la terra acabada de fer.
Vulnerable en la navalla.
El fil era la sang
que em va oferir el seu pit de mare,
el nodriment que haurà de regar,
al capdavall, quallat el darrer sòl.

Ara encara no, però
abandonaré aquesta casa d’acollida,
doncs hi cerco, aparentment estèril i cansada,
el tacte d’uns ulls que em reconeguin a la fi,
i m’anomenin amb la carícia les paraules de la pell.

 

Del primer al darrer. Procés.

És curiós veure’n i reflectir el procés.