La Vida

Vida

 

Cap cor suporta aquesta vida.
Aquesta pes s’ajeu a prop del llit
i va recitant les hores una a una,
en processó els fruit caiguts
com una grana a l’hivern,
roja i negra, i glaçada al capdavall.
Invoqueu-la quan s’amagui
rere el badall d’alè perdut
d’algun mort.
Ja tornarà.

Imatge

La fugida

dav

Fluir

Passejava Orlando pels carrers
de la seva ciutat,
asserenant l’ànima dels estralls del sol
sobre la faç,
i hi duia a les mans cinc dits calcats,
i amb cada mà despullava un cos
i desbotonava pell,
com si fos equívoca carícia
d’una única llavor.

La fugida (in progress)

 

dav

dav

dav

Galeria

traç

El perquè de la mort

No sé el perquè de la mort,
i tot i que no la sé la penso,
la dic,
la posseeixo
en els dits del pare en el darrer avui,
entrecreuats,
plàcids, i obligats lligams de grogor extrema,
i recordats quan a casa
els teus néts
despleguen la densitat del dissabte
amb les ànsies de l’edat.
No sé el perquè de la teva mort,
i tot i que el sé,
no li prenc el nom a les paraules,
i no el posseeixo,
com mai tampoc el desig
dit dins l’aparença satisfeta.

Passat llunyà

Esbargia les veus
que s’abocaven pels fanals,
com papallones cegues
per la llum dels primers anys.
Dona fluida que caminava distreta
i errada.
Tibar del fil
si el fil no la nuava
li feia nosa,
i duia les clivelles del traspàs,
els dits dels morts
bategant música en poemes freds.
Desitjava mirar orba
de l’aprenentatge dels noms
-desig-,
i cobejava la matèria
de la primera del verb.

L’encast

 

Com si encara no hagués pres
la seva vida amb les mans,
s’estranyava de no notar-la
de debó,
com si aquesta fos un vol
i no l’arbre d’un escull
que creix sense l’escuma,
però s’alça,
i s’encaparra en esmentar la mort
en cada brot.
Com si mai no hagués estat
allà,
amb la joia de l’encast
dels precs passats en la pell d’aquella dona,
la va ponderar sencera dins la boca
amb un delit fugaç,
la vida seva.
Com si encara no l’hagués dut a les mans.
 

Vertigen

 

No en tenia idea, del tel d’empremtes rases,
per on la llum es va pondre a penes,
i les dagues dels escarnis penetraren.

Del vel va créixer un mur.
I del mur, una nit assenyalada,
es va desfer un maó.

La calidesa és un abisme
per a un mur.

Habitar el moment

Engrapar els seus engonals,
i hissar les costelles i la caixa
per resoldre el que resta
amb mínimes exhalacions.
Engrapar el curt moment
de la urgència
en un espai breu.