la veu resseca

explicar que la gata va saltar
a elles
cap al buit
dotze metres
tres injeccions
vuit hores al
dia
paralitzen el dolor

les mans
els dits
cruixits
amb estelles
penetrats

un retall de reixa
un rectangle de finestra
86 x 110
amb les alicates
forat a forat
tres-cents vuitanta-dos
i el filferro sobrer
embrancat en els tormells
en la pell m’ha retallat
estrips

penso         besa’ls
vull             besa’ls
recordo      besa’ls
no oblidar com i què
els llavis poden

estrips de pell
ara
una ferida evident
nues a recer
amortallades com ombres
les úlceres opaques
no presents
filles
carn de la meva carn
amor del meu amor

va ser el gat o va ser la gata?

Galeria

Apunts del dia

This gallery contains 9 photos.

Anar fent

 

Asserenada pausa

La darrera vegada que vaig descloure els ulls,
després de cloure’ls en la nit,
una passa més de ser sabedora de viure.
Desperta també així el cos
i el maldo nou.
Cap ídol en el somni.

Sàviament vas afilar la llengua
per la riba de la camisa del meu ventre,
i vaig ser entesa en “desalivar” la saliva
que s’enfilava per on una drecera m’estrenyia,
com quan a la gorja, amb pocs anys,
una màcula es creuava.

Ara em deshabito
deshabitant les cases de creïbles besades.

 

Galeria

Els primers apunts del 2019

This gallery contains 10 photos.

Descreure

La beguda ben clara,
l’aire ben pur,
i el cor engrunat desnonat de bressols
a l’intempèrie,
mentre algú murmureja que mai
res no és d’igual manera,
que hi ha nombroses portes
a la casa de parets vermelles.
 
Se m’esbatanarà alguna
quan oblidi la clau en la panera de pedres,
on també els forrellats reposen,
això també xiuxiuegen.
Veus descloses d’expertesa
que guareixen l’aspecte de la ferida
amb bonhomia.
 
Descreguts,
blasfemen contra la finitud.
Vulnerable,
malgrat els ídols no m’atordeixen.
 
I quanta beatitud que va pels carrers
mudada amb asèpsia!

Uns pocs d’avui

 

Anomenar-nos

Ens posem un nom,
línies parale·les, perquè ens pressentim
en el camí de les vies que ens duen,
i caminem amb un pas bessó en els peus.

Si m’anomeno buit
que de la voracitat en fa una pèrdua,
què n’obtinc del bon seny de cada dia,
sinó la calma que em fa ser reiteradament
l’intèrpret de les mateixes hores?

Ho sap setembre que no cessa
ni quan porto la vinya a la verema;
i, posseeixo aquella fe
tan poc corrent que no fa esment
ni de derrotes ni de primaveres.

Sóc aquesta pansa de la soca
que dins la boca se t’espesseeix,
molt fonda i, pretenciosament lliure
i permissiva, davant les nafres
de cadascuna de les nostres incerteses.

El pes exacte

La llum rere les cingleres del passadís
d’unes altres estades perdudes
no em vol enlluernar si no hi passa el corrent
pels tubs de les entranyes esteses
damunt d’un prat obert i quiet.

Un pes exacte en l’equilibri.

Per enlluernar-me totes les creïbles mirades,
que es mostri, malgrat el retard,
la nívia no espera que m’haurà
de fer estremir la sang sencera.

D’això en dic creença, i en els meus precs,
despertar de l’albada, assaborir-te i prendre’t.

L’hivern se m’apropa

L’hivern se m’apropa. On és la funda de plomes on no pesen les finestres que els cabells colpegen?

Voldria tenir ulls d’òliba per guaitar
l’escuma verda que en el bosc té la pell
tendre de l’onada.

Voldria veure el so de les camises blanques, la teva mà de vida
estesa pel voral efimer dels desperfectes que en les clivelles moren.

Un hivern de quotidianes cures
que conquereixi els turons secs
d’algunes dècades, que em ragi,
això voldria.