Abrupte

Com si de cop li haguessin arrencat
una flor de dins del pit;
una flor d’olor de llum en la foscor.

Dol l’amor tan breu
i després aplega el plor per l’oceà.

Dol,
il·limitat.

Anuncis

Les traces de l’asfalt

Hi ha passat més d’una vegada.
Ha petjat fermament el sol
en cada viatge,
per les mares de l’asfalt
quan la ciutat tot just badallava.

Li queia la suor
resseguint la figura descavalcada
del sexe,
allunyat del cor que reblert de batecs
era magre en els encerts.

Però, anava collint arrels
per algun dia saber que, sí que podria,
queixalar la vida.

Quantes sabates desamparades

Quantes sabates desamparades
aparcades a la llera d’un riu!
Van viure i van morir.

Desitjar ofegar-se
amb les fractures niades
dins la sang.
Deslliurar-se’n,
l’empait de la vida.

Tira amb alguns ossos seccionats,
el de la carn eixuta i el del temor de l’abandó.

Malgrat tot es despulla i sap de les despulles
que acompanyen el corrent, immòbils,
allà sobre la vora de la sorra aspra,

Alhora el cor li creix,
doncs sembla, només sembla,
que l’amor se li ha ofert ben cristal·lí,
com si de sobte l’indult fos el de la seva mort.

Efemèrides

Cavalquen els dies.
T’hi has fixat?
Decreix l’estrenyiment
d’afixar el viure
en cada mot.

En una freda imatge,
en les escletxes cegues,
una envanida mudesa ens convoca.
Tot seguit, els fets s’acoplen
amb el camí, lleugers,
com l’arc que fa estremir les cordes
lliscant un reposat i ensinistrat lament.

En sabrem mai més, de dir l’amor?

Els primers de l’any

 

Potser, sense mans

Ignoro amb quina mà
hauré de portar la destral.
Per a la guerra no,
per a l’amor.

La duré del revés,
damunt la nit,
amb l’aparença invisible
de qui apregona en la nau,
i per la fam
s’afebleix, desert,
dessecat sense flors.

No sé amb quina mà
m’endinsaré en el rosat
passadís.
Sense mans,
amb la màgia,
només, la sang.

Devallar

Creia, envaïda pel temps de vigor,
que la verga del viure
no renunciaria al seu límit natural,
avassallada per la mecànica del cor.

La seva, però, coratjosa petja,
es desfà mentre esbossa una ombra.
Les arrels, al capdavall, es confonen amb la terra.

Satisfeta, resol,
saluda i migra cap al cel,
o cap als dies que va eximir de bategada,
que reposen perquè tu, anònim, els besis.

Aquelles menges

No tornaré a dinar a casa teva,
malgrat que el meu cos
s’assegui a taula, i les mans
enforquillin les paraules.

Aquella copa no la besaré,
ni emplenaré de dolça sang
el recipient del beure.

Hi ha germinat un mur,
perquè no m’escuris les butxaques;
però, potser, ningú no ho sap,
se’n despendrà una esberla,
que devastarà, aquesta, la promesa.

On és la casa?
Mai no érem a casa teva.

Sobre l’encert

Va ploure fort,
de tan intensa prova del cel,
la del seu sentit de ser-hi,
sota el terrat, el sostre suava
d’una humitat groga, i més
groga en alguns cims invertits.
Li vaig fer una catifa aïllant,
amb cura m’hi vaig dedicar.

Sota el paraigua, vaig estimar,
amb compte, i amb les mans
tacades pel temps,
vaig assolellar la fredor de la pell
d’aquell ésser estrany.

No va ser un encert.
Em caldrà mudar de casa
i canviar-li la pell.

Tendresa

Tendresa

De la delicada matèria,
no me’n desdic de l’estrenyor,
ni del polsim de dits precisos
que besaria en aquells rostres
capturats per la blanor.

N’he fet decret aquest matí.
Rebutjaré equidistàncies no indulgents,
i ulls distrets fora d’escena, obscenament,
foragitats del gest ben càlid que proper
a l’ànima m’abeuri allò d’honest que és del cos.

Amb els ulls terrossos del crepuscle,
encara que no hi vegin clarianes,
tot just mentre  la sang esquitxi,
m’acaronaré atenta per oferir-li un llit.