Aquelles menges

No tornaré a dinar a casa teva,
malgrat que el meu cos
s’assegui a taula, i les mans
enforquillin les paraules.

Aquella copa no la besaré,
ni emplenaré de dolça sang
el recipient del beure.

Hi ha germinat un mur,
perquè no m’escuris les butxaques;
però, potser, ningú no ho sap,
se’n despendrà una esberla,
que devastarà, aquesta, la promesa.

On és la casa?
Mai no érem a casa teva.

Anuncis

Sobre l’encert

Va ploure fort,
de tan intensa prova del cel,
la del seu sentit de ser-hi,
sota el terrat, el sostre suava
d’una humitat groga, i més
groga en alguns cims invertits.
Li vaig fer una catifa aïllant,
amb cura m’hi vaig dedicar.

Sota el paraigua, vaig estimar,
amb compte, i amb les mans
tacades pel temps,
vaig assolellar la fredor de la pell
d’aquell ésser estrany.

No va ser un encert.
Em caldrà mudar de casa
i canviar-li la pell.

Tendresa

Tendresa

De la delicada matèria,
no me’n desdic de l’estrenyor,
ni del polsim de dits precisos
que besaria en aquells rostres
capturats per la blanor.

N’he fet decret aquest matí.
Rebutjaré equidistàncies no indulgents,
i ulls distrets fora d’escena, obscenament,
foragitats del gest ben càlid que proper
a l’ànima m’abeuri allò d’honest que és del cos.

Amb els ulls terrossos del crepuscle,
encara que no hi vegin clarianes,
tot just mentre  la sang esquitxi,
m’acaronaré atenta per oferir-li un llit.

Silenci

 

El dolor em dol,
però, encara sóc folla en aquest corrent
de pell de serp,
hi tinc els peus i mig cos que se m’ofega,
i hi bracejo amb les farses de la ment.

Perdut el sol besant altres muntanyes,
m’escalfa el dol, més que la sang
en l’escorcoll dels sentiments.

Avui, espesseïda, m’enlluerna la llum ja fosca,
reposa on l’ànima no em reconeix,
allà on el gat mancat d’enginy encalça mosques,
i on l’infant arrisca sense penediment.

Cerco, ingrata, la veu perfecta i closa,
ni un bri de festa sense lament.

Imatge

Love

 

20171108_173210

Imatge

Gairebé el darrer

20171011_184704

I és que hi sóc, aquí

Jo era més com era el pare,
com la mare,
no.

Propera a les arrels
de la terra acabada de fer.
Vulnerable en la navalla.
El fil era la sang
que em va oferir el seu pit de mare,
el nodriment que haurà de regar,
al capdavall, quallat el darrer sòl.

Ara encara no, però
abandonaré aquesta casa d’acollida,
doncs hi cerco, aparentment estèril i cansada,
el tacte d’uns ulls que em reconeguin a la fi,
i m’anomenin amb la carícia les paraules de la pell.

 

Del primer al darrer. Procés.

És curiós veure’n i reflectir el procés.

Gairebé enllestit

Només hi manquen algunes pinzellades i la signatura. Gairebé m’és més laboriós signar que pintar l’obra:-)

20170927_185850

L’espera

Quin és l’òrgan que fa anar els silencis,
silencis que no ho són prou,
només preludis de les cendres?

Cavalca damunt l’herba encara,
havent habitat ja les cases
que van ser ermes,
i allà comença a veure
per què hi és,
i espera ara la terra negra.