Desig impossible de conclusió

Amb la claror estrenada
quan la lluna sega el dol
i clapeja el dia damunt del cos,
ha pres la seva mà
i se l’ha fet seva,
com durant la nit l’amor.

Preses, embolcallades,
palmell amb palmell,
sobre el seu ventre l’ha acompanyada,
ella, mare entesa de tres,
i li ha fet reposar.

Un somni de segons avars,
un infant de dones,
amb la sàvia parença d’hivern
de qui suporta que mai grillarà.

Són lluents les agulles
quan teixeixen la negació.
La tendresa, així, serà un vers inversemblant,
com el cau barrat
d’on ja no degota el quall.

Totes les hores

Totes les hores són d’anada,
com les cireres en la terra coberta,
rasa de la mort;
i a la vida per alenar
cada fruit li llevarà un alè
del nombre exacte que li deurà.

Si per les nits no em plogués la sang
de les venes
no alletaria el teu cos amb sorolls
de cremor.

Totes les hores són de tornada,
cap a la capsa eixuta d’on va néixer
el repòs i el dol.

Galeria

El procés i en procés

This gallery contains 3 photos.

La Vida

Vida

 

Cap cor suporta aquesta vida.
Aquesta pes s’ajeu a prop del llit
i va recitant les hores una a una,
en processó els fruit caiguts
com una grana a l’hivern,
roja i negra, i glaçada al capdavall.
Invoqueu-la quan s’amagui
rere el badall d’alè perdut
d’algun mort.
Ja tornarà.

Imatge

La fugida

dav

Fluir

Passejava Orlando pels carrers
de la seva ciutat,
asserenant l’ànima dels estralls del sol
sobre la faç,
i hi duia a les mans cinc dits calcats,
i amb cada mà despullava un cos
i desbotonava pell,
com si fos equívoca carícia
d’una única llavor.

La fugida (in progress)

 

dav

dav

dav

Galeria

traç

El perquè de la mort

No sé el perquè de la mort,
i tot i que no la sé la penso,
la dic,
la posseeixo
en els dits del pare en el darrer avui,
entrecreuats,
plàcids, i obligats lligams de grogor extrema,
i recordats quan a casa
els teus néts
despleguen la densitat del dissabte
amb les ànsies de l’edat.
No sé el perquè de la teva mort,
i tot i que el sé,
no li prenc el nom a les paraules,
i no el posseeixo,
com mai tampoc el desig
dit dins l’aparença satisfeta.

Passat llunyà

Esbargia les veus
que s’abocaven pels fanals,
com papallones cegues
per la llum dels primers anys.
Dona fluida que caminava distreta
i errada.
Tibar del fil
si el fil no la nuava
li feia nosa,
i duia les clivelles del traspàs,
els dits dels morts
bategant música en poemes freds.
Desitjava mirar orba
de l’aprenentatge dels noms
-desig-,
i cobejava la matèria
de la primera del verb.