Anomenar-nos

Ens posem un nom,
línies parale·les, perquè ens pressentim
en el camí de les vies que ens duen,
i caminem amb un pas bessó en els peus.

Si m’anomeno buit
que de la voracitat en fa una pèrdua,
què n’obtinc del bon seny de cada dia,
sinó la calma que em fa ser reiteradament
l’intèrpret de les mateixes hores?

Ho sap setembre que no cessa
ni quan porto la vinya a la verema;
i, posseeixo aquella fe
tan poc corrent que no fa esment
ni de derrotes ni de primaveres.

Sóc aquesta pansa de la soca
que dins la boca se t’espesseeix,
molt fonda i, pretenciosament lliure
i permissiva, davant les nafres
de cadascuna de les nostres incerteses.

Anuncis

El pes exacte

La llum rere les cingleres del passadís
d’unes altres estades perdudes
no em vol enlluernar si no hi passa el corrent
pels tubs de les entranyes esteses
damunt d’un prat obert i quiet.

Un pes exacte en l’equilibri.

Per enlluernar-me totes les creïbles mirades,
que es mostri, malgrat el retard,
la nívia no espera que m’haurà
de fer estremir la sang sencera.

D’això en dic creença, i en els meus precs,
despertar de l’albada, assaborir-te i prendre’t.

L’hivern se m’apropa

L’hivern se m’apropa. On és la funda de plomes on no pesen les finestres que els cabells colpegen?

Voldria tenir ulls d’òliba per guaitar
l’escuma verda que en el bosc té la pell
tendre de l’onada.

Voldria veure el so de les camises blanques, la teva mà de vida
estesa pel voral efimer dels desperfectes que en les clivelles moren.

Un hivern de quotidianes cures
que conquereixi els turons secs
d’algunes dècades, que em ragi,
això voldria.

Serem plegària

Descobriràs, tu, que soc una ombra
d’escuma suada pels fills i la pols,
i en desnonat recer;
una línia en el blau fràgil,
allà, en l’aroma del temor,
i sòlida com entre tu i jo
una flor prenyada d’esperançar l’amor.
Tot plegat, ressona a grotesca tebior.
Si et sembla, preguem davant d’aquest
altar madur i moll,
i arranquem les habituds als diletants ateus.
Serem plegària i arrosarem deserts.

Galeria. Selecció 20 de novembre 2018. Apunts 5, 8, 3 m.

20181020_16004720181020_16020220181020_16023720181020_16030820181020_18041720181020_15585720181020_18045220181020_18051820181020_15592920181020_18055820181020_16001120181020_180631

És urgent

És urgent saber-ne, del brot
del primer silenci dit, el motiu.
La mort, tan sols.

D’un ull a l’altre,
hi ha prou mur
per voler una mirada sense rasa.
La trobarem més enllà del gel
de la rosa més bella,
o del ventre d’una mare
que com el meu és ja fosc.

Però, mai seran negats els tous vermells
dels teus dits absents,
mentre duri la posta
d’allò que es coreja sentit
sobre els coixins de feixugues plomes
i en les llàgrimes de les últimes confusions.

No és urgent saber-ne, del no nat
parlar, la raó.
És la vida, tot just.

És urgent

És urgent saber-ne, del brot
del primer silenci dit, el motiu.
La mort, tan sols.

D’un ull a l’altre,
en el rostre,
no hi ha prou distància
per desitjar una mirada no rasa.
La trobarem més enllà del gel
de la rosa més bella,
o del ventre d’una mare,
que com el meu ja és fosc.
Però, mai seran negats els tous vermells
dels teus dits absents,
mentre duri la posta
d’allò que es coreja en el sentir
dels coixins de plomes
i en les llàgrimes dels darrers adéus.

No és urgent, saber-ne del no nat
parlar, la raó.
És la vida, tot just.

Les muses

El desguàs de la banyera
sovint s’embussa.
Tap de cabells de filles
que freqüentment són sordes.

On és el sol quan l’aigua
regalima frigidesa sota la pluja
de cendres enceses?

Aquest recórrer carrers esperant
una mostra de la vida de les muses,
i només són dones les que em duen
pels abismes.
Desemparar el cant,
mai; ni en les tenebres.

Clarobscur

Sovint l’entreclaror calla.
Ni fosca ni lluent
la saliva espesseïda se m’ha
aturat a la gorja,
empobrida per l’instant exhaust
d’acaronar la teva pensa
de la còrpora aliatge,
i del meu eixili sever, l’amant.

Ets el propòsit sonor que jamega
pel circuit clos on jo,
cíclica i solitària,
tempero la roja saba d’un plany
pregon de restes abrasades
d’entre les rareses belles.

El ritme de les nostres mans
no té l’harmonia d’aquest segle.

L’epítet defugit

És per la pell de l’expertesa,
o per la pela del cos adobat mentre camina,
que jo vull arribar a l’altre marge,
a la riba on fundarem una quimera,
travessant pel pont, el vial o la mare de l’aigua.
Farem una travessa, mai un bot
que ens redimeixi de saber-ne,
d’embastar cada besada amb els llavis
del bes vorer.

La pluja que va fer de la meva terra l’origen,
els sots, les llambordes o la sorra
on dels genolls les ferides van néixer,
m’encetaran en cada punt una partida.
No serà com evadir–se en les branques negres
de Marina,
sinó fer de cada detall del temps
un efímer vincle permanent.

Impossible, amor, traspassar cap a casa nostra,
sense petjar les ànimes no anònimes
ni excemptes les no anomenades.
Ens tacarem els dits amb les flors
del ventre de moltes primaveres.
Inexorablement, els regalarem l’aprenentatge del dol.
És el peatge inicial,
l’epítet que defugim de la vida tot vivint-la.