Efemèrides

Cavalquen els dies.
T’hi has fixat?
Decreix l’estrenyiment
d’afixar el viure
en cada mot.

En una freda imatge,
en les escletxes cegues,
una envanida mudesa ens convoca.
Tot seguit, els fets s’acoplen
amb el camí, lleugers,
com l’arc que fa estremir les cordes
lliscant un reposat i ensinistrat lament.

En sabrem mai més, de dir l’amor?

Anuncis

Els primers de l’any

 

Potser, sense mans

Ignoro amb quina mà
hauré de portar la destral.
Per a la guerra no,
per a l’amor.

La duré del revés,
damunt la nit,
amb l’aparença invisible
de qui apregona en la nau,
i per la fam
s’afebleix, desert,
dessecat sense flors.

No sé amb quina mà
m’endinsaré en el rosat
passadís.
Sense mans,
amb la màgia,
només, la sang.

Devallar

Creia, envaïda pel temps de vigor,
que la verga del viure
no renunciaria al seu límit natural,
avassallada per la mecànica del cor.

La seva, però, coratjosa petja,
es desfà mentre esbossa una ombra.
Les arrels, al capdavall, es confonen amb la terra.

Satisfeta, resol,
saluda i migra cap al cel,
o cap als dies que va eximir de bategada,
que reposen perquè tu, anònim, els besis.

Aquelles menges

No tornaré a dinar a casa teva,
malgrat que el meu cos
s’assegui a taula, i les mans
enforquillin les paraules.

Aquella copa no la besaré,
ni emplenaré de dolça sang
el recipient del beure.

Hi ha germinat un mur,
perquè no m’escuris les butxaques;
però, potser, ningú no ho sap,
se’n despendrà una esberla,
que devastarà, aquesta, la promesa.

On és la casa?
Mai no érem a casa teva.

Sobre l’encert

Va ploure fort,
de tan intensa prova del cel,
la del seu sentit de ser-hi,
sota el terrat, el sostre suava
d’una humitat groga, i més
groga en alguns cims invertits.
Li vaig fer una catifa aïllant,
amb cura m’hi vaig dedicar.

Sota el paraigua, vaig estimar,
amb compte, i amb les mans
tacades pel temps,
vaig assolellar la fredor de la pell
d’aquell ésser estrany.

No va ser un encert.
Em caldrà mudar de casa
i canviar-li la pell.

Tendresa

Tendresa

De la delicada matèria,
no me’n desdic de l’estrenyor,
ni del polsim de dits precisos
que besaria en aquells rostres
capturats per la blanor.

N’he fet decret aquest matí.
Rebutjaré equidistàncies no indulgents,
i ulls distrets fora d’escena, obscenament,
foragitats del gest ben càlid que proper
a l’ànima m’abeuri allò d’honest que és del cos.

Amb els ulls terrossos del crepuscle,
encara que no hi vegin clarianes,
tot just mentre  la sang esquitxi,
m’acaronaré atenta per oferir-li un llit.

Silenci

 

El dolor em dol,
però, encara sóc folla en aquest corrent
de pell de serp,
hi tinc els peus i mig cos que se m’ofega,
i hi bracejo amb les farses de la ment.

Perdut el sol besant altres muntanyes,
m’escalfa el dol, més que la sang
en l’escorcoll dels sentiments.

Avui, espesseïda, m’enlluerna la llum ja fosca,
reposa on l’ànima no em reconeix,
allà on el gat mancat d’enginy encalça mosques,
i on l’infant arrisca sense penediment.

Cerco, ingrata, la veu perfecta i closa,
ni un bri de festa sense lament.

Imatge

Love

 

20171108_173210

Imatge

Gairebé el darrer

20171011_184704