Sola sóc, el buit no m’escau.
Sola sóc fred i llençol
que es vincla,
un crit de sexe
i col·lisió;
el peu que tusta
el mur,
l’ombra que retroba
uns llavis
i guarneix l’atzar
de rostres quotidians.
Sola sóc,
també moment.
És quan et toco, solitud,
que et prenc els ulls,
i pertorbes
l’ego dels instants
que són amb mi.
És quan no et desitjo, soledat,
que m’enfilo
i reclamo
a l’amor venidor que
no,
que jo no només sóc
un dia
amb poesia,
que escorcollo pous
i m’embarranco en pells
mentre la son sovint no m’estreny.
T’he engolit a la fi,
dolorejo absència,
malgrat m’has enamorat.
Gemma Peres 